Llegeixo l' article Química de la desafección de Javier Pérez Andujar. Ens parla dels absents a la manifestació del dissabte a Barcelona. Una majoria silenciosa.
En Javier es de Sant Adrià. Ell em va substituir en la meva primera feina de repartidor de diaris al quiosc del senyor Joan que ja es mort. Recordo el pare d' en Javier, un vell miltant socialista. La imatge d' aquell home viu en mi inseparablement vinculada al Sant Adrià de les fàbriques, el fum, la mala gent -que era despiatadament dolenta i cruel- i la gent bona; el mar brut i la llera del riu Besòs contaminada, perillosa, mortal. Les vagues. La droga. Sovint lamento que mai aconseguiré explicar-li prou be al meu fill com eren aquells carrers, la vida en aquell lloc.
Aquest paisatge d' ara a Sant Adrià: el riu net, els carrers buits de cotxes, la rambla de la Mina, les escoles, les tres xemeneies que ja han deixat de ploure quitrà... es, tal vegada, el millor que hem fet com a generació.
Però endreçant-lo, fent-lo saludable i, cert, més just, tal vegada hem arrencat massa arrels, oblidat massa noms, despreciat els precedents, la solidaritat dels que van ser allà des del principi per fer-ho possible. Ells també han desaparegut del relat polític del país sota la gespa del passeig del riu.
Ara no compten. Els absents, en silenci. Una abraçada Javier.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada