Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ellis Island. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ellis Island. Mostrar tots els missatges

de novembre 10, 2010

Somorrostro, sí

Alonso Carnicer, el director de Barraques, la ciutat oblidada ens va demanar fa mesos unes paraules de suport a la iniciativa per tal de que l’ Ajuntament de Barcelona recuperi la memòria dels antics barris de barraques. La veritat es que l’ un per l’ altre van anar passant els dies i no ho varem fer. Ahir l’ Alonso, la Mercè Tatjer i la gent de les barraques van anar a visitar el batlle per formalitzar aquesta petició.

No cal dir que Migrari dona tot el suport a aquesta proposta a la que nosaltres hi afegiriem només una altre lloc per preservar en la memòria: el pavelló de las Misiones de Montjuïc, allà a on els barraquistes i els nouvinguts sense casa eren tancats i finalment retornats als llocs d’ on venien.

Migrari afegiria que el reconeixement d’ aquell lloc tant fosc i oblidat hauria d’ anar acompanyat d’ una petició de perdó de la ciutat a tots els que foren les víctimes del Rondin de Beneficencia i el temut Servicio de Evacuaciones d’ Acedo Colunga. Seria, tal vegada, el primer pas que hauríem de donar per tampoc oblidar els que ara, amb altres cares i altres noms, romanen tancats pel mateix motiu a molts altres llocs d’ aquest país. Des de la isla de las Palomas de Tarifa fins fins a la Zona Franca de Barcelona. Els nostres particulars Isolation wards, els pavellons dels exclosos de la illa 3 d’ Ellis Island.

d’agost 16, 2009

Cherbourg

De vacances a França. Un recorregut per la Normandia amb l’ evocació de les dues guerres. J. va quedar commogut al cementiri de Colleville-sur-mer i a l’ alemany de Courtils. Tal vegada sigui una bona lliçó ara que la mort virtual es tant usual i còmode enfilats en la PS. El nord americà es un cementiri, l’ alemany un ossari. La diferència en el nomenclàtor del mapa de carreteres separa els guanyadors i els perdedors.
A Cherbourg anem a buscar l’ hotel Atlantique i l’ estació marítima. Punt d’ emigració dels obrers europeus cap a América al llarg dels anys vint. Centenars de milers de russos, polacs, austro-hungaresos, italians (Espanyols? Il n’y avait pas…)

Una conversa amb Gérard Destrais, historiador local que ha reconstruït la memòria migratòria de la seva ciutat. Te una petita bouquinerie al costat de l’ antic mercat. (En marxar ens va regalar La història del Masnou en còmic. Com havia arribat aquest llibre a Cherbourg? “Connait pas”. A la portadella una única anotació a mà, en català i en llapis: enviat per en Ventura.)

Sorpreses del relat de Destrais: a l’ hotel Atlantique –un edifici construit per la Cunard, la White Star i la Red Star, les companyies que competien per transportar el major nombre possible de migrants en el mínim temps possible - es feia exactament el mateix que a Ellis Island de N.Y. però en terres europees.: control sanitari, classificació… i en teoria obtenien la green line aquí a Europa...




En Destrais lamenta que els dos edificis de Cherbourg ignorin avui el seu passat. L’ hotel Atlantique es la seu de la Cambra de Comerç (el vell menjador es avui una sala d’ actes); la terminal marítima es la Cité de la Mer, una mena de parc temàtic que te com a atracció estrella el primer submarí nuclear francés: le Redoutable.

Després de resseguir els rastres negres de la guerra des de Rouen fins a Cherbourg acabem al ventre d’ un submarí.

En les primeres planes de Le lièvre de la Patagonie – rècord de ventes a França aquests mesos- Claude Lanzmann es pregunta “Mais pouquoi cela ne finit-il jamais?”

Dels desastres de la guerra: Normandia es una gran homenatge als soldats, morts i vius. Però, de nou, no tinc gens clar que aquesta exercici memorial faci justícia amb les víctimes civils. Molt per davant de la nostre feble memòria als francesos encara els resta arribar als viaranys mes dramàtics i amargs: els dels innocents esventrats per les bombes amigues. Beevor en parla d’ això al seu darrer D-Day. Evocació de El incendio, de Friederich. De nou, un cop més, les víctimes no nominals. La dificultat de parlar i reconèixer els no adscrits en el relat dels grans fets. La inmensa majoria.

(Escrit a Granville: 13 d’ agost)

CONNEXIONS: