Somorrostro, sí

Alonso Carnicer, el director de Barraques, la ciutat oblidada ens va demanar fa mesos unes paraules de suport a la iniciativa per tal de que l’ Ajuntament de Barcelona recuperi la memòria dels antics barris de barraques. La veritat es que l’ un per l’ altre van anar passant els dies i no ho varem fer. Ahir l’ Alonso, la Mercè Tatjer i la gent de les barraques van anar a visitar el batlle per formalitzar aquesta petició.

No cal dir que Migrari dona tot el suport a aquesta proposta a la que nosaltres hi afegiriem només una altre lloc per preservar en la memòria: el pavelló de las Misiones de Montjuïc, allà a on els barraquistes i els nouvinguts sense casa eren tancats i finalment retornats als llocs d’ on venien.

Migrari afegiria que el reconeixement d’ aquell lloc tant fosc i oblidat hauria d’ anar acompanyat d’ una petició de perdó de la ciutat a tots els que foren les víctimes del Rondin de Beneficencia i el temut Servicio de Evacuaciones d’ Acedo Colunga. Seria, tal vegada, el primer pas que hauríem de donar per tampoc oblidar els que ara, amb altres cares i altres noms, romanen tancats pel mateix motiu a molts altres llocs d’ aquest país. Des de la isla de las Palomas de Tarifa fins fins a la Zona Franca de Barcelona. Els nostres particulars Isolation wards, els pavellons dels exclosos de la illa 3 d’ Ellis Island.

Andalucía en la historia

En Centro de Estudios Andaluces ens ha publicat en la seva revista, Andalucia en la historia dos articles en el context d' un monogràfic titulat La novena provincia, la emigración de los andaluces a Cataluña, dirigit per Martí Marín. 


El primer, titulat, Cuando la Barcelona franquista expulsaba a los inmigrantes, aporta algunes novetats sobre la nostre investigació envers el pabelló de las Misiones de Montjuïc: des del testimoni, anecdótic, si es vol, de Serafín Elena, el capellà que va donar la comunió al president Montilla, fins al més rellevant en la nostre investigació a on constatem el paper important que va jugar l' ajuntament de Barcelona en la promoció de les polítiques repressives en aquells anys. 


El segon article descriu el projecte de recuperació de la unitat 8000 de Renfe, El Sevillano, que avui es pot visitar en el Museu d' Història de la Immigració i les histories que, els qui l' han visitat, expliquen d' aquell llarg i decissiu viatge.

Un precedent fracassat de Vic

Ara que es parla de nou de les competències locals per regular la immigració hem recuperat de l’ arxiu un vell document de l’ any 1952. Es tracta d’ un bàndol de l’ alcalde Pedro Matalonga a on es fixen determinades condicions per l’ assentament de població immigrada (procedent de l’ interior d’ Espanya en aquells anys). Terrassa va ser un dels municipis a on es va aplicar la circular del Govern Civil de Barcelona d’ octubre de 1952 per la que eren expulsades de la ciutat aquelles persones -sovint families senceres- que hi romanguessin sense "vivienda autorizada", es a dir, que vivien en coves, barraques o de relloguer. La falta d' habitatge era alehores clamorosa. Als nouvinguts tampoc no s' els permetia empadronar-se fet que va provocar l' existència d' una població administrativament alegal que va mantenir-se així, al llarg de molts anys, no només a Terrassa, també a Barcelona o fins i tot a Madrid. Com ara ja sabem del cert, en cap cas aquestes mesures evitaren l' arribada de nous catalans a aquest i tots els municipis de l' àrea metropolitana.

D' acord amb la circular de 1952, els nouvinguts arrestats eren traslladats al pabellón de las Misiones de Montjuïc, a Barcelona, a on es va habilitar un centre de retenció. Tres dies després eren conduits al tren i retornats als pobles d’ on havien sortit, custodiats per la policia armada. Els que eren expulsats i tornaven a Barcelona en les mateixes condicions acababen a la presó si s' els tornava a enxampar.

Així va ser fins l’ any 1957. A partir d' aquell moment el règim capgirarà la seva política. Però avui, tot plegat ens sembla una ignominia. Fins el punt de que hem preferit oblidar-ho.

La vida en una maleta

Informe Semanal va emetre el dissabte 17 d’ octubre un reportatge en el que abordava la política franquista de repressió de la immigració interior. El documental de Maribel Sánchez Maroto, ha comptat amb la nostre col•laboració. A més, bona part es va rodar en l’ escenari del Sevillano, al Mhic. Va tenir una audiència de 1,8 milions de persones que varen redescobrir uns fets quasi oblidats en la memòria de molts espanyols. De tots els retorns de l’ emissió n’ hi ha un que ens ha commogut: una senyora va trucar dies després i ens va dir que una seva amiga els havia explicat que ella havia estat tancada a Misiones, que a Catalunya en els anys del franqisme hi havia, deia, camps de concentració per la gent de fora. Mai ningú la va creure. Va morir sense que ningú la cregués.

Només en el seu record ja paga la pena tot el treball.

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20091017/vida-una-maleta/607147.shtml