Somorrostro, sí

Alonso Carnicer, el director de Barraques, la ciutat oblidada ens va demanar fa mesos unes paraules de suport a la iniciativa per tal de que l’ Ajuntament de Barcelona recuperi la memòria dels antics barris de barraques. La veritat es que l’ un per l’ altre van anar passant els dies i no ho varem fer. Ahir l’ Alonso, la Mercè Tatjer i la gent de les barraques van anar a visitar el batlle per formalitzar aquesta petició.

No cal dir que Migrari dona tot el suport a aquesta proposta a la que nosaltres hi afegiriem només una altre lloc per preservar en la memòria: el pavelló de las Misiones de Montjuïc, allà a on els barraquistes i els nouvinguts sense casa eren tancats i finalment retornats als llocs d’ on venien.

Migrari afegiria que el reconeixement d’ aquell lloc tant fosc i oblidat hauria d’ anar acompanyat d’ una petició de perdó de la ciutat a tots els que foren les víctimes del Rondin de Beneficencia i el temut Servicio de Evacuaciones d’ Acedo Colunga. Seria, tal vegada, el primer pas que hauríem de donar per tampoc oblidar els que ara, amb altres cares i altres noms, romanen tancats pel mateix motiu a molts altres llocs d’ aquest país. Des de la isla de las Palomas de Tarifa fins fins a la Zona Franca de Barcelona. Els nostres particulars Isolation wards, els pavellons dels exclosos de la illa 3 d’ Ellis Island.

Més feina, més preguntes

Quinze dies de vacances consagrats en la mesura del possible a treballar. Hem acabat (quasi) l’ article de Ah i hem estat de visita al Archivo de Indianos de Colombres (Asturias) a on vam trobar la foto de Manuel Ferrol que il.lustra aquest post. La resta del temps, tancats en arxius de Barcelona, amb la família i els amics (i I. treballant!!!). De tot queden més preguntes que respostes: creix la idea de que la repressió de la immigració tenia més a veure amb la discriminació que amb la contenció de la deserció del camp cap a la ciutat en la que, tal vegada sí hauria esta d’ acord el programa falangista. Un punt de coincidència tàctica? Tot per les classes mitges!!!! I una evidencia ja contrastada: tot va començar molt abans del que no ens pensàvem sense el permís, inicialment, dels que manaven a Madrid. La “mula” (Acedo) va ser clau.

Per acabar, una petita juguesca: la provocació del migrari en forma de ppt que hem enviat als amics. ( i que hem deixat a dalt de tot del blog).

PD: Un dia ens haurem d' ocupar del que ha passat als arxius històrics d' aquest pais. Molta memòria històrica però molt, molt poc rigor documental. Quin desastre!!!!!!

Expediente 465: Conde del Asalto, 40 (1)

Todos los viernes, en la primavera y el verano de 2008 visitábamos el Archivo General de la Administración recabando información sobre el Servicio de Evacuaciones y Construcciones del Gobierno Civil de Barcelona. Entre los pocos documentos encontrados hallamos el expediente 465 de 1954. Un pliego de una veintena de folios donde se recoge el recurso de alzada interpuesto por los propietarios de una pensión de la calle Conde del Asalto número 40 de Barcelona.

El Servicio de Evacuaciones era el encargado de velar por el cumplimiento de la circular del Gobernador Civil, Felipe Acedo Colunga en virtud de la cual, en los años cincuenta, las ciudades del área de Barcelona tenían la potestad y la obligación de expulsar a aquellos ciudadanos que carecieran de trabajo y domicilio “legal” en la ciudad.

La particularidad del expediente es que incluye un informe, de apenas un folio y medio, en el que dos agentes del Servicio describen las condiciones en las que vivían en la pensión las familias que habían hallado cobijo entre aquellas paredes. El modo en que está escrito permite intuir que los dos agentes quedaron conmovidos por aquel lugar. No es un redactado neutro. Hay una cierta intencionalidad en el uso de ciertas palabras.

De regreso a Barcelona, tal vez antes de que terminara el año, un día descubrimos por casualidad que el piso que había albergado la pensión estaba en alquiler.

Fuimos a visitarlo. Esta vacío pero intacto. Salvo los muebles, siguen ahí las estancias, los retretes… En una sala, tal vez la principal de la casa, detrás de la puerta estaba el lugar donde se colgaban las llaves de todas las habitaciones. Había 23 repartidas entre el segundo y el tercer piso.