Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immigració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immigració. Mostrar tots els missatges

de gener 19, 2010

Un precedent fracassat de Vic

Ara que es parla de nou de les competències locals per regular la immigració hem recuperat de l’ arxiu un vell document de l’ any 1952. Es tracta d’ un bàndol de l’ alcalde Pedro Matalonga a on es fixen determinades condicions per l’ assentament de població immigrada (procedent de l’ interior d’ Espanya en aquells anys). Terrassa va ser un dels municipis a on es va aplicar la circular del Govern Civil de Barcelona d’ octubre de 1952 per la que eren expulsades de la ciutat aquelles persones -sovint families senceres- que hi romanguessin sense "vivienda autorizada", es a dir, que vivien en coves, barraques o de relloguer. La falta d' habitatge era alehores clamorosa. Als nouvinguts tampoc no s' els permetia empadronar-se fet que va provocar l' existència d' una població administrativament alegal que va mantenir-se així, al llarg de molts anys, no només a Terrassa, també a Barcelona o fins i tot a Madrid. Com ara ja sabem del cert, en cap cas aquestes mesures evitaren l' arribada de nous catalans a aquest i tots els municipis de l' àrea metropolitana.

D' acord amb la circular de 1952, els nouvinguts arrestats eren traslladats al pabellón de las Misiones de Montjuïc, a Barcelona, a on es va habilitar un centre de retenció. Tres dies després eren conduits al tren i retornats als pobles d’ on havien sortit, custodiats per la policia armada. Els que eren expulsats i tornaven a Barcelona en les mateixes condicions acababen a la presó si s' els tornava a enxampar.

Així va ser fins l’ any 1957. A partir d' aquell moment el règim capgirarà la seva política. Però avui, tot plegat ens sembla una ignominia. Fins el punt de que hem preferit oblidar-ho.

de juliol 22, 2009

La quiebra de la ciudad popular

Vuelvo a empezar el libro José Luis Oyón que abandoné hace algún tiempo. Si el trabajo es muy intenso no consigo leer más de diez minutos en casa. Ahora, con la vista puesta ya en las vacaciones parece que estoy más tranquilo. Me entusiasma este texto. En él encuentro nuevos argumentos para fundamentar mi idea de que, en realidad, la inmigración global arranca hace un siglo y medio cuando los habitantes de Igualada (Catalunya central) o del Maresme (Norte de Barcelona) empezaron a desplazarse hacia Barcelona.
Paulatinamente el radio de atracción fue creciendo, luego a Valencia, Murcia, Almería, extendiéndose a toda la Península y finalmente todo el planeta. ¡Ja, qué novedad!, me diréis. No, desde luego que no lo es. ¿Pero cómo comprenderíamos nuestros problemas urbanos si los discursos políticos y la explicación pública de los conflictos actuales derivados de la inmigración se explicaran sobre esa perspectiva de largo recorrido?
Hace algunos años, tal vez muchos, le escuché decir a Mario Soares en Barcelona: "Con el tiempo he llegado a la conclusión de que en la política, por encima de las ideas, lo que cuenta es el coraje". Tal vez os parecerá que mis reflexiones a partir de la lectura de Oyon y lo recordado ahora no están conectados. Yo creo que sí.

REFERENCIA:
OYON, José Luís
La quiebra de la ciudad popular. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008